Roncopatia crònica

El ronc es produeix en gairebé un 20% de la població adulta. La major part dels roncadors són homes que normalment han començat a roncar a l’adolescència. En alguns casos, el ronc es pot produir ja en nens, sobretot si tenen les amígdales o adenoides engrossides. Existeixen una sèrie de característiques comunes en les persones que ronquen, sent les més freqüents: obstruccions nasals (pòlips, desviació d’envà), engruiximents d’úvula (“campaneta”), paladar tou, adenoides o amígdales, anomalies anatòmiques que causin en una obstrucció de la via aèria superior i dipòsits grassos en les parets de les mateixa, típic de les persones obeses.

Al voltant de 40% d’homes i 20% de dones adultes, ronca a les nits. En la majoria dels casos comença en l’adolescència i en alguns casos des de la infància, principalment en nens amb adenopaties o amígdales engrossides.

ELS RONCADORS SOLEN TENIR EN COMÚ
El denominador comú a totes aquestes situacions és l’existència d’un estrenyiment permanent o funcional que pot tenir lloc a diversos nivells de la via aèria superior, produint-se una vibració intensa sobre les parets de la faringe, la qual es transforma en el so que nosaltres percebem com a ronc.

Els roncs rares vegades molesten al que els emet, però si al qual els escolta. Compartir l’habitació amb un roncador pot ser una experiència dramàtica i desesperant.

Algunes propostes pràctiques per a intentar millorar-ho són:

• Si el ronc empitjora en dormir “boca amunt” cal procurar evitar aquesta posició. Un remei molt simple, però eficaç, consisteix a introduir dues boles de tennis en una bossa de roba. Els extrems superior i inferior d’aquesta bossa seran al seu torn fixats mitjançant dos imperdibles al dors de la peça amb la qual es dorm. A vegades pot ser suficient elevar fins a 45 graus la capçalera del llit.
• L’aire sec pot irritar i a vegades inflamar la mucosa nasal, per la qual cosa pot ser útil instal·lar un humidificador en el dormitori.
• Alguns menjars contenen substàncies (al·lergògens) que causen reaccions al·lèrgiques i que poden contribuir a estrènyer les vies aèries. Encara que la identificació d’aquestes substàncies pugui ser un procés laboriós, l’esforç val la pena. Per a això s’ha d’anotar cada dia, al llarg de tres o quatre setmanes, la qual cosa es menja (desdejuni, menjar i sopar) i la severitat del ronc.
• L’alcohol tendeix a produir la relaxació de la musculatura de la faringe, fent que vibri en passar l’aire i provocant el ronc. Cal evitar la beguda de substàncies alcohòliques al capvespre.
• L’ús d’uns certs medicaments usats per a dormir (benzodiazepines) empitjora el ronc i la severitat de l’apnea del son.
• El tabac resseca la mucosa de les vies aèries, inflamant-les. És necessari deixar de fumar.
• Pot ser útil elevar la capçalera del llit o usar més d’un coixí.
• La cirurgia pot ser una alternativa, sobretot si existeix algun tipus d’anomalia anatòmica que predisposi al ronc, com per exemple una desviació de septe nasal o un engruiximent de l’úvula i paladar tou. Des de fa alguns anys existeixen tècniques quirúrgiques poc invasives, que poden ser realitzades sota anestèsia local i que tenen una recuperació postoperatòria ràpida.
• Els dispositius d’avanç mandibular suposen una alternativa no invasiva per a tractar el ronc. Consisteixen en dispositius a manera de “fundes dentals” que s’utilitzen mentre es dorm i que produeixen un avançament de la mandíbula respecte al maxil·lar superior, eixamplant amb això la zona retrolingual.
• D’aquesta manera, poden fer desaparèixer el ronc i les apnees mentre s’utilitzen a la nit. Són fàcils d’utilitzar i el procés d’adaptació requereix habitualment de pocs dies.